La
ciutat de Puno ha esdevingut un centre turístic major de l'esperat
gràcies a la seva ubicació en el mapa ja que “funciona” com a
port d'embarcament per a visitar les cèlebres illes peruanes del
Llac Titicaca.
La
vila compta amb 100.000 habitants i la seva geografia es limitada
degut a la seva accidentada topografia. En quan a atractius
turístics, la ciutat no en té masses a destacar.
 |
| Cartellera plena d'anuncis de tot tipus |
El
seu nom prové de l'idioma quechua Puñuna Pampa que significa
“lloc de repòs” i és això és exactament el que ofereix; una
llar on descansar abans d'embarcar-se cap a les illes.
La
festa més coneguda de Puno és la
Diablada,
amb danses i màscares confeccionades a mà, de paper maché,
espectaculars.
ILLES
DEL TITICACA
Des
de Puno havíem contractat amb l'hotel un tour de dos dies i una nit
per les Illes del Llac Titicaca (170soles). L'excursió comprenia la
visita a diverses illes, on podríem apreciar la manera de viure i
les tradicions de cadascuna de les seves comunitats principals.
La
primera parada del trajecte ens causava molta expectació: era a una
de les diverses illes flotants dels Uros, conegudes a nivell mundial
pel material de construcció que utilitzen: només la totora. La
totora és una planta aquàtica (semblant a la canya però composta d'un 90% d'aigua) que es cultiva
al Llac Titicaca (brota del fons del llac; a 1,5m. de profunditat) i que sorprenentment és
emprada tant per fer illes, com cases, embarcacions o articles
d'artesanies. Una planta essencial pels habitants del Llac.
Al
baixar del vaixell i posar un peu sobre la petitíssima illa on
estàvem desembarcant la sensació és d'estar trepitjant un espai
totalment inestable: no para de moure's!!
 |
| Una de les illes Uros |
Formada
per una superfície d'uns 30m2, l'illa que aquest cop teníem el plaer
de visitar era llar de 3 famílies (poden ser entre 3 i 10).
Cadascuna d'aquestes illes té un cap o encarregat que és qui ens
va explicar detalladament com realitzen aquestes curioses illes, quan
triguen i com es sustenten. Ens deia que primer claven les canyes de
la planta a mode d'àncora per subjectar la base del que serà l'illa
(encara que la força del vent i les pluges fan que, inevitablement,
les illes es moguin).
 |
| Àncora de totora |
La
base està composta per blocs quadrats d'arrels de totora
deixada assecar (d'uns 50-100cm. de gruix i amplària) que, amb temps i
paciència, van unint a altres “farcellets” per crear el que serà
el terra subterrani de l'illa.
 |
| Blocs de totora per fer la base subaqüàtica de l'illa |
Al
cap dels mesos, quan la base s'ha assentat i unit bé sota les
profunditats de l'aigua, col·loquen una altra base a sobre, teixint
les bases entre elles hàbilment (i successivament) fins arribar al
nivell de la superfície de l'aigua que és on finalment hi
esparciran una capa de
“l'escorça”
de totora per crear el singular terra sòlid i, per tant,
l'àrea terrestre de la flotant illa. Així, al tractar-se
d'illes realitzades amb materials naturals precisen de treballs de
renovació constants.
 |
| El terra, la bassa i les cases de totora |
Com
ja hem comentat, tant les cases (d'una sola habitació - cuinen fora)
com les barques o alguns dels articles que vénen a l'illa són també
realitzats amb aquesta mateixa multifuncional planta, que
alhora també serveix d'aliment (la tija conté fluor i iode) o com a remei medicinal (fa baixar la febre!). Impressionant les
possibilitats d'aquest recurs natural!!
La
zona de la comunitat dels Uros Chulluni disposa de multitud
d'aquestes illetes (unes 120; totes diferents) de les quals tres
són escoles de primària i la resta són poblats habitats a excepció
d'algun corral o àrea comunitària. Els seus habitants ancestrals es
dediquen a l'artesania, a la pesca i caça (la gran majoria) i a la
ramaderia (és curiós veure vaques sobre aquestes inestables
illetes). Pocs són els que es dediquen a rebre a turistes.
Actualment la llengua materna dels Uros és l'aimara.
D'aquesta
interessantíssima illa posàvem rumb cap a Amantaní, l'illa més
gran de les peruanes, on ens esperaven amb els braços oberts i un
somriure a la cara, les famílies que, per parelles o petits grups,
ens acolliren a les seves cases aquella nit.
 |
| Esperant la nostra arribada |
La
nostra amfitriona era la Sra. Amèlia, una vergonyosa senyora local
de l'ètnia Occosuyo que, poc acostumada a rebre estrangers, li
costava bastant parlar el castellà ja que la seva llengua materna és el
quechua. Ens va tractar de fàbula i fins i tot es va animar
a venir al ball organitzat del tour amb nosaltres, i això que la
senyora devia rondar els 80anys...però tenia més marxa que
nosaltres dos junts!! ...No vegis com ballava!!
 |
| Alguns dels presents al ball, tots amb tratges regionals |
Abans
del ball “nocturn” havíem sortit a conèixer la tranquil·la
illa d'Amantaní, on tot es conserva tal qual devia estar anys
enrrera, amb les seves humils casetes, algunes sense llum, sense
aigua calenta ni televisors perquè aquí, el pas del temps també
passa, però al seu ritme. La població és d'unes 800 famílies
repartides en les 8 comunitats diferents a les que pertanyen els
habitants d'Amantaní, que es dediquen bàsicament a l'agricultura i
a la ramaderia.
 |
| Taquile des de l'aigua |
 |
| Vida quotidiana a la plaça central |
 |
| Des del seu mirador |
 |
| Amb els madrilenys amb els que vem compartir excursió |
 |
| Gorret vermell: casat - gorret blanc: solter |
 |
| Tot ho carreguen a l'esquena |
 |
| Demostració de com s'elabora el sabó |
 |
| Els arcs delimiten les comunitats indígenas que habiten a l'illa |
 |
| Calma, pau i tranquil·litat al Llac Titicaca |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada