INDIA: DIES 12 i 13 - VARANASI Part I

Ja som a l'última parada abans de creuar la frontera rumb a Nepal. Som a Varanasi, o Baranés, segons. És una ciutat banyada pel famós riu Ganges i una de les 7 ciutats sagrades pels hindús ja que segons la seva tradició han de visitar com a mínim un cop a la vida aquesta ciutat. La veritat, a part de la immensitat del Ganges i dels curiosos ghats, en alguns dels quals incineren als seus morts, la ciutat no té massa més.

 

Arribàvem bastant preocupats pel que trobaríem ja que un parell de viatgers ens havien advertit que la ciutat era molt similar a Delhi, o fins i tot pitjor ens van dir! Però a nosaltres en cap moment ens va donar aquesta sensació. Deixada estava, pobre també, amb constant pressió de rickshaws i venedors doncs també, però no era Delhi. I això ens alegrava.

 

Poder el fet d'estar allotjats fora de la zona turística i de motxillers i dormir en una guesthouse (Azure Paying GH) situada en una colònia residencial a tan sols 15 minuts caminant dels ghats (però suficientment allunyada com per descansar de la zona sorollosa) va ser un punt molt favorable per gaudir i visitar una ciutat que ens l'havien "pintat malament". De nou vem encertar allotjant-nos en una guesthouse, l'Azure Paying, molt familiar. Vem estar-hi només una nit però hi vem estar molt agust entre les seves divertides parets de colors.

La nostra habitació a l'Azure Paying GuestHouse

Un cop assentats a l'habitació, vem anar a visitar un dels principals ghats de la ciutat; el Harishchandra, conegut per seu un dels dos crematoris de Varanasi. Els ghats són petites zones escalonades ubicades en el casc antic de la ciutat, que desemboquen al Ganges. Cadascun d'aquests ghats té el seu propòsit: de moll, de crematori, per realitzar rituals religiosos o, senzillament, per contemplar la immensitat del conegut riu.

 

Com hem dit, el primer ghat que vem visitar va ser el crematori. Quin impacte!! Quin canvi amb la nostra cultura, totalment diferents els rituals de comiat dels seus éssers estimats amb els nostres! Òbviament per respecte al mort i a la família no es poden fer fotografies però intentarem explicar-vos què se sent i en què consisteix.

  

Ja uns metres abans d'arribar al lloc l'olor a cremat ja era forta, bastant intensa. I les tendes dels estrets carrerons que desemboquen al riu estan majoritàriament dedicades a la venda de material per l'enterrament: fusta, flors, ofrenes, encens, etc. Això, juntament amb que mentre camines "no paren" d'adelantar-se processons de persones amb el seu ser a les espatlles, vulguis o no, ja et posa una mica en situació.

 

A la Índia tot es regeix per qüestions de casta, fins i tot la teva mort. Depenent de la casta a la que pertanyis, incineren el teu cos més (ric) o menys (pobre) pròxim al riu. És a dir, fan diferenciació entre persones fins el seu últim moment. Trist. Aquest crematori consisteix en: la zona escalonada on tant turistes com locals observem les incineracions; la petita àrea de sorra on hi realitzen les cremacions i una portxada on les dones vetllen el cos del mort i els homes fan petar la xerradeta tot mastegant el tabac que gairebé tot indi porta a la boca. 

 

Al ghat, el cos arriba sobre un "llit" fet de bambú a les espatlles dels familiars masculins, que creuen el casc antic de la ciutat mentre canten mantres en honor a la persona morta. En els rituals de comiat tot són homes, a la seva religió (hindú) les dones no hi tenen cabuda (després expliquem el per què). El cos del mort va envoltat amb una tela blanca de lli com si fos una mòmia. Rigit i amb posició com "de palillo". Sobre la tela de lli hi col·loquen lluents mantes de vius i brillants colors i, a sobre, les ofrenes (flors bàsicament grogoses i vermelloses). Tant en el "trasllat" del cos com durant la vetlla, el cos ha de tenir encès diverses barretes d'encens col·locades a l'alçada dels peus i del cap, aguantades per dos amics quan el porten a espatlles i clavades al terra quan són a la portxada.

 

Els dos ghats crematoris incineren al voltant de 150 cossos al dia. I això que és imprescindible que hagis mort a Varanasi o a màxim 60Km de la ciutat. Imagineu-vos! És constant l'arribada de cossos al ghat!! Les dones els esperen sota la portxada o a les cases, però un cop arriba l'hora de l'incineració, han de marxar perquè no hi poden estar presents, segons ens diuen, per dues raons: perquè les dones sóm dèbils de cor i plorem, i plorar implica que l'ànima del mort notarà que algú està plorant la seva absència i no podrà arribar al nirvana, i per precaució perquè es veu que algunes dones es llençaven a les brases amb el seu marit.

 

Un cop preparada la fusta (apilada meticulosament formant una espècie d'altar) i el material necessari per a la cerimònia i l'incineració (un gerro de terrissa, una espècie de palla, mistos -no poden fer foc amb encenedors perquè "no és pur"-, i encens), apropen el cos al riu i inicíen els preparatius de comiat; acosten el cos a prop de l'aigua amb el "llit" de bambú i allí hi fan els últims rituals abans de col·locar el cos sobre la fusta. Li destapen la cara i li donen "de beure" aigua del Ganges per darrer cop, per purificar l'ànima diuen. Li tapen la cara de nou i el reposen sobre les fustes (no massa delicadament) alçant-lo i agafant-lo per les quatre puntes de les mantes lluentes que l'adornaven. Col·locat el cos, desen les mantes i llencen les ofrenes al riu. Posen fustes sobre el mort (perquè no pugui caure) i, pel que sembla, una espècie de cola blanca perquè cremi més. Llavors, un dels familiars, vestit completament de blanc, agafa el ram de palla, encén la punta amb els mistos, dóna cinc voltes al voltant del cos i finalment col·loca la palla encesa sota l'apilada fusta. I aquí comença l'incineració del cos que dura unes 3hores. Tres hores que els familiars del mort no es mouen d'allà al costat fins que no queda res, només cendra, moment en que diversos familiars formen una cadena humana per anar omplint el gerro d'aigua del riu (el primer) i abocar-ne l'aigua sobre les cendres per sobre de l'espatlla esquerra de l'últim component familiar, que està d'esquenes al foc. Quan el foc s'ha apagat, i llencen el gerro també. I així donen per finalitzada la cerimònia. 

 

A nosaltres el que més ens va impactar i encuriosir es no veure-hi cap dona, ni escoltar cap plor. A part de la cerimònia en sí clar! I la imatge final: amunteguen les cendres en muntanyes, com si de sorra o ciment es tractés, i veus com els gossos del carrer busquen i rebusquen algun os que no hagi acabat de cremar per emportar-se'l a la boca. L'escena és esgarrifosa. En canvi, si la persona morta pertany a una bona casta, el familiar hereu espera vora el riu a que els operaris colin les cendres del mort al riu amb una espècie de colador per quedar-se amb les joies. Qualsevol de les dues imatges és impactant, de veritat. 



Assi Ghat