SALTA
Arribàvem a Salta La
Linda passades les 11h de la nit. Seria una ciutat de pas; faríem
nit i l'endemà tarda marxaríem a Tilcara, on hi passaríem uns
dies. Iniciava la Setmana Santa i la zona de Tilcara (el nostre
següent destí) semblava un lloc interessant on veure succeir les
celebracions catòliques.
Poc vem fer a Salta,
apart de visitar el seu centre històric, perquè per la tarda ja ens
sortia el bus cap a la província de Jujuy. Una llàstima no haver
tingut temps de visitar al Museu d'Arqueologia d'Alta Muntanya on
s'hi poden contemplar tres nens congelats en perfecte estat de
conservació.
 |
| La rosada catedral de Salta |
PROVINCIA DE JUJUY
La província de Jujuy
acull entre les seves terres, a La Quebrada de Humahuaca, una
profunda vall d'origen fluvial, via d'accés natural utilitzada des
d'èpoques pre-colombines, d'una bellesa única.
Generalment els poblets
de la Quebrada són de carrers estrets i empinats, de terra i
amb casetes fetes d'adob, que segueix sent la construcció més
típica del nord d'Argentina. A més, al ser una zona desèrtica, no
podem oblidar-nos del paisatge que els envolten: sec, de cims
poli-cromàtics i ple de cardons, que són els cactus autòctons
d'aquesta àrea pre-andina.
 |
| Caseta típica de la zona |
 |
| Cardó sec |
Per la zona es poden
observar diversos rètols que citen: “Pueblos originarios”,
denominats així perquè hi habiten descendents dels antics
pobladors.
TILCARA
Des de Salta capital
posàvem rumb a Tilcara
fent una brevíssima parada (baixada de passatgers) a San Salvador de
Jujuy, la ciutat principal de la província de Jujuy.
El petit i encantador
poble de Tilcara seria la nostra “base” per a moure'ns durant uns
dies (3) per aquesta bonica zona semi-desèrtica però de paisatges
preciosos.
Arribàvem al vespre i
després de deixar les motxilles al hostel vem apropar-nos als peus
del cim Negro per veure la baixada de les bandes de sikuris,
és a dir, els milers de peregrins que provinents de l'Abra de
Punta Corral, en bandes i bufant els sikuris (instrument típic
dels Andes) descenen de la muntanya on han fet diverses nits,
carregats amb sacs de dormir, mantes, olles, instruments, etc. per
agrair a la verge i demanar els seus desitjos.
 |
| Carrers adornats per donar la benvinguda a les bandes i a la verge |
 |
| Banda de sikuris femenina |
 |
| Bufant el sikuri |
 |
| Una familia arribant a l'església |
L'endemà visitàvem un dels principals atractius del poble (o el principal): el pucará. Es tracta d'una fortalesa pre-hispànica (definit així però sense construccions defensives) on pots passejar pel que era el barri, el cementiri, el centre cerimonial, els corrals o el monument de l'antic assentament.
 |
| Pont d'accès abans d'arribar al Pucarà |
 |
| Llamitas en acción dins del recinte |
 |
| Edificacions del Pucará |
 |
| Tombes |
Tilcara està considerada
la Capital Arqueológica del Noroeste Argentino, ja que a tan
sols un quilòmetre del poble es va descobrir el segle passat aquest
Pucará, construït pels natius tilcarenys fa aproximadament
900 anys.
També des de Tilcara es
poden visitar la Garganta del Diablo (un ascens d'unes 2h), la Cueva
del Waira (lloc místic no apte per a vertígens) o la Laguna del
Cerro Chico.
Nosaltres ens vem
allotjar al Hostel Casa Colores (Hab. doble amb bany compartit –
240ARG/nit) on la Júlia i el Claudio ens van fer sentir com a casa. A més,
al hostel ens vem reunir un bon grup amb els que vem fer amistat i vem
compartir un bon “asado argentino”:
PURMAMARCA
Des de Tilcara posàvem
camí a Purmamarca per passar-hi allí una jornada. A la carretera
que va cap allà, a l'alçada del minúscul poblet de Maimará, es
pot apreciar un bonic paisatge conegut com la Paleta del Pintor,
per la gamma cromàtica del seu cim.
Poder Purmamarca és el
poble més turístic de la zona a causa de tenir entre les seves
terres El Cerro de los 7 colores, un cim de diversos colors
mitjançant al qual s'hi pot arribar fent una agradable caminata
entre altres cims i canyons. Des d'on millor es pot apreciar El
Cerro de los 7 colores és des del seu petit mirador.
 |
| Camí del Cerro |
Abans de tornar a Tilcara vem aprofitar per passejar tranquil·lament pels carrerons del poble, ple de mercats i tendes d'artesania.
HUMAHUACA
A Humamhuaca hi passaríem
dues nits, una per visitar el poble i fer un tour que ens havien
recomanat, i l'altre per visitar els seus voltants, abans de posar
rumb a Bolivia.
El poble d'Humahuaca té
el seu encant, semblant al dels seus pobles veïns però amb un
impressionant diferencial: El Hornocal. El Hornocal o
Cerro de los 14 colores és, com el seu nom bé indica, una
grandíssima serralada situada a 4.300m. del mar que, gràcies a als
diferents minerals que el formen, dóna lloc a una formació
multicolorida i bellíssima. És un dels paisatges més majestuosos
dels que hem pogut observar!!
 |
| Espectacular!! |
No cal contractar tour
per arribar-hi, si preguntes a l'establiment on estàs allotjat segur
que t'informen d'on s'agafen les camionetes (pick-ups) que et porten
fins allà.
Si fas “base” en
qualsevol altre poblet de la regió, has de dedicar-li un dia a
l'Hornocal d'Humahuaca;
imprescindible!
A la zona d'Humahuaca
també hi podem trobar fortaleses indígenes, coves pre-històriques
o petroglifics que demostren que la zona va ser habitada des de temps
molt antics, fa més de 10.000 anys.
UQUÍA
En
principi la nostra intenció per l'últim dia a terres argentines era
visitar Iruya, un poblet de cases penjants situat a 3hores en autobús
d'Humahuaca. Però els horaris del bus només et permetien estar a la
localitat un parell d'horetes i tornar així que, per no anar amb
presses l'últim dia vem consultar al propietari del hostel on ens
allotjàvem (La Antigua – 32US) i ens va recomanar que “ho
canviéssim” per Uquía.
Uquía
estava molt més aprop, a uns 45minutets en bus local, i juntament
amb una belga-italiana que havíem conegut al mateix hostel, ens vem
decidir per visitar Uquía i el seu Cañón de las
Señoritas.
D'hora
agafàvem el bus per fer la caminata del Cañón, per lliure i amb un
sol espatarrant. De bonics colors argilosos, la caminata no és
difícil però a vegades el camí sí que es fa més complicat per la
falta de senyalització. Tot i així, va valer la pena.
 |
| Amb la Luiza, al final del Canó |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada